Applications Using Twitter-You have registered the following applications 
projecte en xarxa
documentació de l’avantprojecte
bloc poètic i literari del projecte
el bloc sobre l’audiovisual valldignenc
un minut d’evasió, per favor: Poesia, erotisme i dones
Crec que és la millor combinació que es pot donar per a gaudir al complet de cos i ànima. Les dones porten la sensualitat al cos amb les seues sinuoses formes, i la poesia a l’ànima, pel desig instintiu i arcaic de transcendència en les relacions amoroses. Esta és una combinació tan subjugadora per als homes, tan màgica, que crec que podria ser una de les causes de l’opressió que els homes poderosos han decretat i exercit sobre les dones al llarg de la història. La por del poderòs a perdre el seu poder el converteix en un tirà.
Recorde un comentari d’una dona referit al tòpic de que les dones no volen sexe soles per sexe. Deia que quan li agradava un home, si sorgia es podia gitar amb naturalitat amb ell, però si la nit havia començat soles amb desig, l’en demà generalment, i com que no solia equivocar-se en escollir, no podia evitar alçar-se del llit sentint-se enamorada.
A les dones els agrada el sexe tant com als homes, és un valor per ell mateix com per als homes, però la capacitat de transmetre emocions dels actes sexuals és tal, que és difícil per a moltes dones, i també per a molts homes, no connectar més enllà de la pell amb algú que l’acaricia amb desig sincer. [@more@]
Ens espera una veritable delícia amb este llibre. Bon profit a totes i tots.
I tot açò a que ve?
Docs perque he rebut el missatge de la meu amiga i professora, Encarna Sant-Celoni que us adjunte.
—
Hola, xiquetes i xiquets,
Per fi, el recital "Eròtiques i despentinades" ja té format de llibre: la primera antologia de poesia eròtica escrita per dones i en català. L’ha publicat Arola Editors i s’acaba d’estrenar a Benifairó de la Valldigna i a Alacant.Us n’envie, en un arxius adjunt, la coberta, perquè en tingueu un tast. El PVP d’eixida del llibre és de 18 euros i, finalment, els drets d’autoria de la primera edició els hem cedits a l’associació de dones TAMAIA, dones contra la violència, de Barcelona, ja sabeu: de dones a dones, aquesta és la idea bàsica del projecte. Els drets de les futures edicions, si n’hi havia, aniran a associacions de dones del País Valencià, de les Illes…
Ja us aniré avisant dels actes que vagen organitzant-se per si podeu/voleu venir. I, no cal que us ho diga, però… si teniu cap idea per a moure el llibre, endavant!
M’han dit que l’antologia començarà a distribuir-se el dilluns 10 de març i que les llibreries ja la podran demanar. Us incloc els telèfons de les distribuïdores per si us cal.
Bones falles i el que vinga afegit!
Encarna (651 052 137 / 96 186 16 68)
Distribuïdores:
- País Valencià: Gea (961 66 52 56)
- Principat: Arc de Berà (934 65 30 08)
- Menorca: La Pau (971 38 37 66)
- Mallorca / Eivissa: Moll (971 72 41 76
font: http://miguelchavarria.blogspot.com/2008/03/poesia-erotisme-i-dones.html
PASSES DELS ULTIMS CURTMETRATGES A LA XXIV MOSTRA DE VALÈNCIA AL CINEMA ABC…PARK
Des del moment que el penó reial va onejar sobre les torres de la València islàmica, la bandera de les quatre barres ha estat lligada a la història del País Valencià. Aquest va ser el senyal que Jaume I i els seus successors van donar a les ciutats, viles i llocs que pertanyien directament a la Corona. Des de Morella fins a Oriola, des d’Alpont fins a València, les barres roges sobre camp d’or serien el símbol heràldic dels seus escuts i de les banderes que se’n derivaven. Començant per la capital del regne, la ciutat de València, que tingué el senyal reial com a bandera pròpia fins al segle XIX, quan una restauració poc afortunada li afegí una franja ornamental blavosa amb uns brodats daurats. És cert que, en aquella època, les poblacions que pertanyien a la noblesa i al clergat tenien com a ensenyes locals les dels seus senyors. Però per damunt de totes elles hi havia la bandera reial. El monarca no sols era el senyor directe de les principals i més emblemàtiques poblacions del País Valencià, sinó que era el sobirà de tot un regne creat a la seua mesura. Les institucions de govern reial eren les que conformaven l’estructura administrativa i política de tot el territori valencià. Això explica que l’heràldica de la dinastia, les quatre barres dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, s’identificàs amb la pròpia de tot el regne. El fet que la senyera reial fos també el símbol del Principat de Catalunya i del regne d’Aragó no pot qüestionar la seua valencianitat. Era alhora un símbol propi i compartit, com la mateixa dinastia reial. Fins i tot pot recordar-se que la famosa llegenda de l’origen de les barres, traçades amb sang per l’emperador franc sobre l’escut daurat del comte de Barcelona, apareix relatada per primera vegada per un cronista valencià del segle XVI, Pere Antoni Beuter. Durant segles, fins arribar a la Renaixença, els cronistes i erudits –començant per Teodor Llorente– recordarien l’origen català de les armes pròpies de la ciutat i del regne de València. Va ser ja a l’inici del segle XX quan la senyera restaurada de la ciutat –amb la franja blava–, començà a veure’s com a diferent de la tradicional “oriflama” per alguns sectors, però sempre al costat del penó de la Conquesta i de les quatre barres reials. En el primer valencianisme polític, heterogeni i no sempre coherent en els seus plantejaments sobre la llengua i la història del país, coexistirien els dos símbols. No va ser fins a la mal anomenada Batalla de València, que des dels sectors franquistes i anticatalanistes es qüestionaria la bandera de les quatre barres com a símbol propi, desqualificant-la com a forastera i antivalenciana. Darrere d’aquesta estratègia manipuladora s’amagava el rebuig al projecte de construcció d’un País Valencià modern, democràtic i de progrés, que s’havia indentificat amb la seua simbologia tradicional. Amb totes les dificultats, la senyera de les quatre barres, amb l’escut de la Generalitat, va ser la primera bandera oficial, en el ple sentit modern, que va tenir el País Valencià, quan fou adoptada pel Consell Preautonòmic. Finalment, l’oficialització de la senyera amb franja blava, en un context de violència i intimidació anticatalanista, no va acabar amb la persecució i la criminalització de la senyera quadribarrada. Avui dia, en nom del pragmatisme, recolzat per una interpretació forçada d’aquest passat recent i de la història del símbols propis, es proposa una claudicació definitiva: l’abandó de la senyera de les quatre barres en favor de l’ensenya oficial, que seria tant com reconèixer que la bandera de Jaume I, la dels valencians i valencianes que van treballar i treballen pel redreçament del país, és una bandera forastera, donant així la raó als qui han practicat l’exclusió i la violència. No hi ha motius per renunciar a un símbol –la senyera de les quatre barres— que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat –i és– el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat.
Pau Viciano
Fa més de set segles que els nostres avantpassats arribaren ací, a la terra roja de la Valldigna, seguint un rei victoriós que encara hui honorem per les seues gestes. Jaume I conquerí un gran regne i els nostres avantpassats donaren forma a eixe regne: treballant la terra, perfilant el paisatge, construint els pobles i engrandint una cultura que s’escampà per tota la Mediterrània.
Després de segles de singladura autònoma en el si de la Corona d’Aragó, la infausta batalla d’Almansa ens arrabassà la independència. La bandera de les quatre barres, on un dia el Pilós hi deixà la sang, va ser feta a pendons. La història no ha sigut massa benigna amb nosaltres.[@more@]
Però, malgrat les derrotes, continuem sent un poble. Nosaltres, els fills dels fills dels fills d’aquells homes que un dia arribaren a la Valldigna de la mà d’un rei, vivim en aquesta terra i som conscients de la nostra identitat. I encara : treballem la terra, perfilem el paisatge, construïm els pobles i engrandim la nostra cultura, per la senzilla raó que l’estimem. Des del monestir de Santa Maria de Valldigna fins a la mesquita de Xara. Des del molí Company fins al molí Nou de Tavernes, que ara anem a recuperar. Des del castell d’Alfàndec fins a les alqueries. Des de les sèquies i els aqüeductes fins als pous de reg.
Sí, estimem el patrimoni cultural perquè és, junt amb la llengua, la nostra herència, la que ens llegaren els nostres avantpassats després de consagrar una vida al treball, una herència que ens pertany.
-Una herència que ens permet entendre’ns com a persones dins de la societat.
-Ens permet sentir-nos poble dins un estat espanyol que ens tracta com a perifèria i que ens margina.
-I ens permet mantindre la il·lusió de recuperar aquell país que un dia fórem.
És per això, pel gran poder simbòlic que tenen la llengua i el patrimoni cultural, que han estat històricament, i són encara hui, un objectiu a destruir per part dels que volen anul·lar-nos.
Però no ho aconseguiran!
Farem tot el possible per defensar-los!
-Els defensarem dels ignorants que no saben valorar-los.
-Els defensarem dels especuladors que pretenen depredar el nostre territori.
-Defensarem la Xara, l’alqueria musulmana que està soterrada pels bancals de taronger al voltant de la mesquita, els molins i les alqueries i les sèquies medievals, que un PAI volia destruir.
-Defensarem la llengua, que és ben viva en els nostres llavis i que continuarà en la boca dels nostres fills.
I com dia el poeta:
“Tots i cada un de nosaltres serem la veu d’un poble i romandrem desperts mentre el poble dorm”
Un poble que, afortunadament, cada dia té més veus i més consciències.
Isabel Canet
La Valldigna 4 d’octubre de 2008
Si hem de parlar de la Valldigna com d’un fet diferenciat i amb identitat pròpia dins d’un marc geogràfic, cultural i lingüístic, ens imaginem que primer que res, allò més escaient seria fer-ne una mica d’història i geografia. La Valldigna, com el seu nom indica, és una vall que és considerada una subcomarca natural enclavada al nord de la comarca de la Safor. Està formada pels termes municipals de Benifairó de la Valldigna, Simat de la Valldigna, Tavernes de la Valldigna i Barx, que tot i no estar, aquest darrer municipi, situat en un sentit estricte dins de la vall, en forma part per motius històrics i culturals. Està orientada de oest a est, i limita al nord amb la serra de Corbera, al sud amb les muntanyes del Motdúver i el Toro, a l’oest es comunica amb la vall d’Aigües Vives pel pas del Portitxol i a l’est s’obri a la plana litoral de la mar Mediterrània.[@more@]
Té una longitud de 8 quilòmetres i una amplària màxima de 4. El riu Vaca –una típica riera de caràcter mediterrani amb períodes estivals marcadament àrids i tardors tempestuoses i disbauxades– recorre tota la vall fins arribar a la mar on hom converteix en límit del terme municipal de Xeraco.
Quant a la memòria col·lectiva, és a dir, allò que habitualment es coneix amb el nom d’història, direm que durant l’etapa musulmana, aquest indret fou conegut com Marinyén i, posteriorment –després de la construcció del castell d’Alcalà d’Alfàndec–, Alfàndec de Marinyén. Nom que encara utilitzà el monarca Jaume I després de la conquesta del 1238.
Però allò que més interessaria ressaltar ací és el famós episodi històric que donà nom i caràcter administratiu propi a aquesta petita vall valenciana. Corria l’any 1297 quan el rei Jaume II el Just, nét de Jaume I el Conqueridor, decidí fundar un monestir en aquesta vall habitada quasi exclusivament per musulmans. Segons la llegenda, no sabem si vertadera o apòcrifa, el monarca, meravellat davant la bellesa del paisatge, exclamà “Vall digna per a un monestir de la vostra religió!”; a la qual fra Boronat de Vila-seca, membre del seu seguici reial i abat del monestir de Santes Creus, va respondre “Vall digna!”. Quedant així el nom i la primera idea per al cenobi que posteriorment s’hi va construir.
No sabem què hi ha de veritat i què no en tot açò, i si hem de ser sincers, tampoc és que ens interesse massa la cristianització històrica de l’antic regne de València, però el que sí que ens importa, ara mateix, és que aquesta cristianització vingué acompanyada de l’arribada de gent provinent del nord dels dominis de la corona catalano-aragonesa, és a dir, de gent, majoritàriament catalana, de persones que portaren i transmeteren als seus descendents una llengua que avui en dia encara parlem. De gent anomenada Grau, Bosch, Ripoll, Sant-Celoni, Mansanet, Fons, Pons, Company, Cruanyes, Piera, Vidal, etc.
No entrarem ací en l’escabrós tema de la dubtosa legitimitat que tota invasió militar posseeix. Els valencians en aquells temps, ens agrade o no, eren descendents d’ibers, romans i magribins, de religió musulmana i llengua àrab; i nosaltres, els valencians d’aquests temps, som descendents de catalans i de llengua també catalana. No som nosaltres els que hem fet i escrit la història, però potser sí que ens pertoca posar-hi el nostre granet de sorra i fer valer els nostres drets.
I com que a hores d’ara estem en temps de manifestos per suposades llengües comunes, nosaltres volem també manifestar i reivindicar la nostra llengua. Diguem-ho clar ja d’una vegada: els valldignencs parlem català, de la mateixa manera que també el parlen, balears, valencians, catalans, ponentins, rossellonesos o algueresos. Tenim els mateixos drets lingüístics i culturals que els nostres veïns de l’oest i volem i exigim una educació i una vida en la nostra llengua i a la nostra terra (no, tranquils, no pensem imposar el nostre idioma en terres de ponent. Ni tan sols tenim exèrcits, jutges ni policia!). Però sí que pensem reivindicar el nostre idioma ací, en aquesta vall que admiraren els ulls del monarca anomenat Just. Perquè reivindicar la catalanitat de la Valldigna, i per què no, de tot el País Valencià, ens és tan necessari a hores d’ara, com reivindicar la valencianitat o la balearitat del Principat de Catalunya. Som i volem ser un poble amb una llengua i una cultura pròpies i no tenim per què avergonyir-nos-en ni demanar perdó. Això no ens converteix ni en terroristes ni en radicals, ens converteix, n’estem segurs, en persones que simplement cerquen una mica de dignitat i equitat. Així de senzill.
Així doncs, acabarem exclamant, i esperem que no s’escandalitzen ni indignen els de la bandera bovina: Visca la Valldigna, que és el mateix que dir, visca el País Valencià, visquen les Illes Balears, visca Catalunya o visca la nostra terra. I també, per descomptat, visca la nostra llengua comuna.
Sico Fons
Manifest Correllengua 2008
Prou de pactes: lleialtat, constància i coherència
En aquest moment, diversos mals amenacen la integritat i el futur del nostre territori i la llengua que el denomina i descriu. Ja es troben en alt les torres d’alta tensió que posen en perill els nostres paratges i la nostra salut, encara es veuen les profundes rases de les descomunals canonades del transvasament amb què depredaran els nostres aqüífers. I això que diuen que ha afluixat l’eufòria devoradora del negoci de la rajola. Però cal alimentar el que s’ha construït i el que encara confien a construir. I som plenament conscients, per experiència, que la seua construcció comporta la nostra destrucció.
La nostra llengua catalana tampoc no se salva de les amenaces. Els supremacistes espanyols bramen i branden manifestos “por la lengua común” amb què pretenen imposar-nos encara més si cal l’obligació de la seua llengua, que no és la nostra. Fa 300 anys que insisteixen a imposar-nos-la, si convé “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, o bé, quan es posen imperials i collonuts, “por justo derecho de conquista”. [@more@]
Però el mal que avui ens amenaça més esmoladament no és la insistència d’aquells que consideren la nostra nació una colònia que els pertany i voldrien haver-la arruïnada per complet, per a major satisfacció de les seues butxaques i de les seues ràncies dèries imperials. El mal que ens assetja és el de la nostra debilitat, el de la nostra divisió. Debilitat i divisió a l’hora defensar la integritat del nostre territori i la unitat de la nostra llengua catalana.
Hi ha qui ha aplaudit com una gran victòria el canvi de traçat del transvasament Xúquer-Vinalopó. Com si el perill fóra el traçat i no el transvasament; o els qui haurien acceptat soterrar les línies d’alta tensió, com si el que discutírem fóra també el traçat i no la finalitat. I avancem inexorablement cap a la fragmentació del català. La majoria política ha acceptat la divisió administrativa com a territori tancat d’actuació lingüística i amb ella la parcel·lació de la llengua catalana. Les evidències de la fragmentació lingüística són ben paleses avui, sobretot en la consciència dels parlants i en el mercat la nostra producció culturals. Fins i tot fora de les nostres fronteres lingüístiques ens presentem diferenciadament, com ha passat a la Fira del Llibre Frankfurt. Avui, hi ha massa gent que s’aconforma amb una retòrica declaració d’unitat, sovint enrevessada i críptica; Avui, molts prefereixen el silenci de la tranquil·litat al renou de la veritat: prefereixen tancar els ulls i embossar-se les orelles per no haver d’adonar-se que els pactes lingüístics amb els espanyols han comportat l’esquarterament de la nostra llengua catalana.
Prou de pactes: lleialtat, constància i coherència
Avui que la flama de Correllengua arriba a la vall del riu Barxeta considerem necessari i útil manifestar-nos en contra dels pactes. Contra el pacte del transvasament Xúquer-Vinalopó; contra els pactes amb les companyies elèctriques, perquè no volem les torres d’alta tensió ni soterrades; contra els pactes lingüístics amb els espanyols, perquè ells només pacten si avancen en l’extinció de la nostra llengua. No podem seure a negociar ni a pactar res amb els qui, de sempre, ens han considerat colònia del seu imperi. Cal recordar l’advertiment fet per Joan Fuster quan va dir que en la història dels Països Catalans «cada "pacte" ha estat una claudicació, i que tot això del "pactisme" com a mecanisme polític és i serà una burla. "Pactar" és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals».
Cal defensar la unitat de la nostra llengua i la integritat del nostre territori. I cal fer-ho amb lleialtat, constància i coherència.
Toni Cucarella
Barxeta, octubre 2008
"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés
itinerari: BARXETA (La Costera), “Pla de Corrals”, Barx, Simat, Benifairó i Tavernes (La Valldigna)
convocants: CAL, ACPV, CASAL JAUME I VALLDIGNA-SAFOR, Valldigna, som i serem i diverses entitats i col.lectius [@more@]
NOTA DE PREMSA CORRELLENGUA’08
Demà dissabte la FLAMA de la LLENGUA, recorrerà els nostres pobles i monuments.
Per motius d’organització finalment el correLLENGUA començarà a les 16:30h al pont del riu de Barxeta, i des de allí un corredor portarà la flama fins l’Ajuntament on es llegirà el primer manifest a càrrec de l’escriptor Toni Cucarella, que estarà escoltat per membres de la Colla de Dimonis “FEM FREDAT”. L’acte clourà amb una MUIXARANGA d’honor.
Aleshores la flama partirà a mans de la gent de Barxeta fins el PLA DE CORRALS (La Valldigna), on el relleu l’agafen membres del Club LA LLEBRE de Simat de La Valldigna, que traslladaràn la flama fins a Barx on el reconegut atleta Olegario Alario rellevarà als portants traslladant-la fins la XARA per port Barx-Simat.
A l’acte central de la XARA la simatera Isabel Canet llegirà un segon manifest novament escoltada per membre de la Colla de Dimonis “FEM FREDAT” de Simat, l’organització te previst retre homenatge a Maite Peiró, regidora del Bloc de l’Alqueria de la Comtessa que va ser objecte de l’agressió d’un grup d’ultradreta en rebre una pedrada al cap.
Una muixaranga d’honor clourà el breu acte, i s’iniciarà la marxa a peu fins el monestir on la torxa estarà portada per diferents dones simateres.
Ja a les portes del monestir es reiniciarà la cursa cap a Benifairó passant per l’Ajuntament de Simat. Al Pi Redó la flama serà entregada als Benifaironers, que la custodiaran fins el Molí d’Aigua situat front el solar de la futura subestació elèctrica de Tavernes.
En aquest punt es farà lectura del manifest de cloenda, signat per Sico Fons i llegit per Adrià Perez, que serà també l’encarregat de portar la flama fins el final del CORRELLENGUA, previst al final del passeig Colom de Tavernes.
Una festa CORRELLENGUA clourà la diada al pub MÀGIK NATURA situat al Passeig Colom de Tavernes de la Valldigna, amb l’intervenció del grup saforenc “SKAK AL REI”.
L’Organització us demana que no accediu a La Xara amb cotxe per motius de seguretat i accessibilitat, us recomanem deixar els vehicles al parking municipal de Simat que hi ha de front del TURISTinfo a La Font Gran.
* La gent que vol fer el CorreLLENGUA en bicicleta li recomanem el trajecte Simat – Benifairó situant-se just darrere dels corredors que porten la flama i adequant la marxa al ritme que ells marquen.
* La gent que corre pot adherir-se a la marxa en qualsevol d’aquests punts i horaris, fent el trajecte que ells estimen oportú: BARXETA 16:30h, PLA DE CORRALS 17:40, BARX 18:00h, Simat (“La XARA&rdquo
18:30h, BENIFAIRÓ (Pi Redó 19:10h, Molí de Tavernes 20:00h, FINAL Passeig Colom de Tavernes 20:30h
* Agraïm de bestreta la vostra col·laboració i advertim de que les hores de pas son aproximades donada la complexitat organitzativa de l’esdeveniment, tot i recordant que es tracta d’esperar i/o acompanyar la FLAMA de la LLENGUA al seu pas pel teu terme.
La Valldigna 3 d’Octubre de 2008
el vessant a la mar
del cimall a la vall
de Fraga a Maó
de Salses a Guardamar
de Santes Creus a Santa Maria
de la mar a la vall
Marinyén, Alfandec i Valldigna
Encarna Sant-Celoni i Verger
+ info www.valldigna.cat
