“Manifest per la llengua comuna” -Sico Fons

Si hem de parlar de la Valldigna com d’un fet diferenciat i amb identitat pròpia dins d’un marc geogràfic, cultural i lingüístic, ens imaginem que primer que res, allò més escaient seria fer-ne una mica d’història i geografia. La Valldigna, com el seu nom indica, és una vall que és considerada una subcomarca natural enclavada al nord de la comarca de la Safor. Està formada pels termes municipals de Benifairó de la Valldigna, Simat de la Valldigna, Tavernes de la Valldigna i Barx, que tot i no estar, aquest darrer municipi, situat en un sentit estricte dins de la vall, en forma part per motius històrics i culturals. Està orientada de oest a est, i limita al nord amb la serra de Corbera, al sud amb les muntanyes del Motdúver i el Toro, a l’oest es comunica amb la vall d’Aigües Vives pel pas del Portitxol i a l’est s’obri a la plana litoral de la mar Mediterrània.[@more@]

Té una longitud de 8 quilòmetres i una amplària màxima de 4. El riu Vaca –una típica riera de caràcter mediterrani amb períodes estivals marcadament àrids i tardors tempestuoses i disbauxades– recorre tota la vall fins arribar a la mar on hom converteix en límit del terme municipal de Xeraco.

Quant a la memòria col·lectiva, és a dir, allò que habitualment es coneix amb el nom d’història, direm que durant l’etapa musulmana, aquest indret fou conegut com Marinyén i, posteriorment –després de la construcció del castell d’Alcalà d’Alfàndec–, Alfàndec de Marinyén. Nom que encara utilitzà el monarca Jaume I després de la conquesta del 1238.

Però allò que més interessaria ressaltar ací és el famós episodi històric que donà nom i caràcter administratiu propi a aquesta petita vall valenciana. Corria l’any 1297 quan el rei Jaume II el Just, nét de Jaume I el Conqueridor, decidí fundar un monestir en aquesta vall habitada quasi exclusivament per musulmans. Segons la llegenda, no sabem si vertadera o apòcrifa, el monarca, meravellat davant la bellesa del paisatge, exclamà “Vall digna per a un monestir de la vostra religió!”; a la qual fra Boronat de Vila-seca, membre del seu seguici reial i abat del monestir de Santes Creus, va respondre “Vall digna!”. Quedant així el nom i la primera idea per al cenobi que posteriorment s’hi va construir.

No sabem què hi ha de veritat i què no en tot açò, i si hem de ser sincers, tampoc és que ens interesse massa la cristianització històrica de l’antic regne de València, però el que sí que ens importa, ara mateix, és que aquesta cristianització vingué acompanyada de l’arribada de gent provinent del nord dels dominis de la corona catalano-aragonesa, és a dir, de gent, majoritàriament catalana, de persones que portaren i transmeteren als seus descendents una llengua que avui en dia encara parlem. De gent anomenada Grau, Bosch, Ripoll, Sant-Celoni, Mansanet, Fons, Pons, Company, Cruanyes, Piera, Vidal, etc.

No entrarem ací en l’escabrós tema de la dubtosa legitimitat que tota invasió militar posseeix. Els valencians en aquells temps, ens agrade o no, eren descendents d’ibers, romans i magribins, de religió musulmana i llengua àrab; i nosaltres, els valencians d’aquests temps, som descendents de catalans i de llengua també catalana. No som nosaltres els que hem fet i escrit la història, però potser sí que ens pertoca posar-hi el nostre granet de sorra i fer valer els nostres drets.

I com que a hores d’ara estem en temps de manifestos per suposades llengües comunes, nosaltres volem també manifestar i reivindicar la nostra llengua. Diguem-ho clar ja d’una vegada: els valldignencs parlem català, de la mateixa manera que també el parlen, balears, valencians, catalans, ponentins, rossellonesos o algueresos. Tenim els mateixos drets lingüístics i culturals que els nostres veïns de l’oest i volem i exigim una educació i una vida en la nostra llengua i a la nostra terra (no, tranquils, no pensem imposar el nostre idioma en terres de ponent. Ni tan sols tenim exèrcits, jutges ni policia!). Però sí que pensem reivindicar el nostre idioma ací, en aquesta vall que admiraren els ulls del monarca anomenat Just. Perquè reivindicar la catalanitat de la Valldigna, i per què no, de tot el País Valencià, ens és tan necessari a hores d’ara, com reivindicar la valencianitat o la balearitat del Principat de Catalunya. Som i volem ser un poble amb una llengua i una cultura pròpies i no tenim per què avergonyir-nos-en ni demanar perdó. Això no ens converteix ni en terroristes ni en radicals, ens converteix, n’estem segurs, en persones que simplement cerquen una mica de dignitat i equitat. Així de senzill.

Així doncs, acabarem exclamant, i esperem que no s’escandalitzen ni indignen els de la bandera bovina: Visca la Valldigna, que és el mateix que dir, visca el País Valencià, visquen les Illes Balears, visca Catalunya o visca la nostra terra. I també, per descomptat, visca la nostra llengua comuna.

 

Sico Fons



Quant a elisenda

La Xara, el Reial Monestir de Sta. Mª de la Valldigna, Castell de Marinyen, Torre de Guaita … (Edificis emblemàtics de la Valldigna)

L\’avenc de la donzella, els Brolls, La Vaca, molins d\’aigua, llavadors … (Ruta de l\’Aigua de la Valldigna); Font Nova, Font del Sirer, Font Gran, Font Tarda, Font d\’Agost, Font del Barber, Clot de la Font, … (Indrets paisagistics a preservar)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: “Manifest per la llengua comuna” -Sico Fons

  1. Parlant de manifests de llengües comunes, m’imagino que estareu al cas que l’impulsor del famós “Manifiesto por la lengua común que, en defensa de los derechos de los castellanohablantes”, en contra del català i la resta de llengües de l’Estat, ha estat premiat amb el Premi Planeta; no sé què penseu fer al respecte, però jo no penso subvencionar-lo comprant-li el llibre premiat.

    Oriol

Els comentaris estan tancats.